Bárbara, Mónica, María, Alejandra...

Bárbara, Mónica, Maria, Alejandra… Tants noms, tants records. I tan fred que és ara el meu llit.

   Quina calor feia, aquells dies, a les platges d’Eivissa.

   —Ens sobra tota la roba —deia sempre la Bárbara, mentre llençava el biquini sobre la sorra.

   —Oi, Meléndez?

   Mai no va aprendre’s el meu nom. I tant se valia. No el necessitàvem. Per estirar-nos nus a la sorra de Ses Salines no feia falta cap carnet. El món era tan senzill, llavors. El sol, els nostres cossos, el blau del mar i la sal.

Amb la Mònica, a Florència, calia vestir-se.

   Els de l’Erasmus eren estrictes amb aquestes coses. Però els nostres encontres no eren pas menys càlids. Allà, el sol no ens calia. —No m’has de deixar mai —li deia, mentre ens besàvem sota les arcades del Ponte Vecchio.

   —Com et dius?

   —Peretti! —li vaig dir rient.

   —Has de ser per mi sempre, Peretti —deia ella, com un sortilegi totes les nits a Florència.

   I jo volia creure-la, en aquella ciutat feta per als juraments impossibles.

Amb la Maria tot va ser més seriós.

   Amb ella ja m’havia fet un home, i semblava que havia arribat l’hora de posar ordre a la vida. Vaig arribar a conèixer els seus pares. Quin parell més avorrit! Sort de la Maria, que donava color en aquell saló fosc i sempre en silenci.

   —Dealza? —preguntaven, desconfiats.

   —D’on és aquest nom? Català no sembla.

Però, tot i així, m’admiraven: els sorprenia com parlava la llengua, com si això pogués fer oblidar d’on venia. Vam fer projectes de casar-nos després de l’estiu.

Aquell agost ella va marxar uns dies al poble, on els seus estiuejaven. Feia calor, aquell agost.

Deien que a la Sala Bikini s’hi estava fresc… i sempre hi sonava aquella cançó.

Bárbara Mònica Maria Alejandra…

I davant meu, ella. Preciosa. Més que cap altra dona que hagués vist mai. Em mirava. I amb la mirada ho deia tot.

—Alejandra, ¿i vos?... ¿Conocés la canción? —em va dir, somrient.
—A mí me llaman Gonsue, i como vos, nací en la Argentina.

Sí… un somni. Massa casualitats. I avui, de nou, aquella maleïda cançó. Els records. El dolor.

   Tantes nits sense dormir des que el somni va deixar de ser-ho. Des que el fred es va instal·lar per sempre al meu llit.

   “Bárbara Mònica Maria Alejandra Meléndez Peretti Dealza Gonsue nació en un palacio francés en la Pampa y nunca en la vida se hizo ni un té…”

^[1]Flaix FM. Són les sis del matí.

^[1] Aquest conte està inspirat en la canço Bárbara Mónica (feat Catherina Ringer) del àlbum PLAZA FRANCIA ORCHESTRA la podeu escoltar a Spotify pulsant el botó