«Concloc»: una paradoxa dels actes de parla

  John L. Austin en el seu llibre «How to Do Things with Words» (Com fer coses amb paraules) demostra que les paraules no sols serveixen per descriure el món sinó que de vegades algunes paraules actuen sobre ell.

   Quan un jutge diu «el condemno», la paraula condemno no és sol una paraula sinó que, en pronunciar-la el jutge, es genera l'acció de condemnar amb efectes pel condemnat. Dues persones en la cerimònia del casament, quan pronuncien les paraules «Si, ho vull», fan que el seu estat civil canvií i, per tant, no són sols unes paraules pronunciades sinó que han fet alguna cosa més. Amb el verb en present d’indicatiu «prometo», la paraula que representa l’acció és l’acció mateixa: prometre.

     El primer Austin distingeix entre les paraules realitzatives, que no enuncien com és el món sinó que en ser pronunciades fan alguna cosa i les paraules enunciatives que són aquelles que descriuen un estat de coses i tenen com a funció dir com és el món, sense modificar-lo. Posteriorment, Austin va arribar a la conclusió que d’alguna manera les paraules enunciatives també modifiquen la realitat.

  Austin ofereix nombrosos exemples de verb performatius: «prometo», «juro», «declaro», «condemno», «absolc», «ordeno», «prohibeixo», «autoritzo», «agraeixo», «inauguro» o «concloc», entre molts altres.

        La majoria d’aquests verbs en ser pronunciats creen, obren o institueixen alguna cosa. En definitiva, creen una nova realitat. Tanmateix, entre aquests verbs n’hi ha un que sembla resistir-se a aquesta lògica: «concloc» que, com «Clausuro», «Aixeco la sessió», «Acabo», la seva eficàcia consisteix a dissoldre el marc en què s’estaven produint altres actes realitzatius.

       Quan un conferenciant diu: «Concloc aquesta intervenció», la paraula és plenament performativa. En pronunciar-la, no informa simplement que el discurs s'acaba; és l'acte mateix que el tanca. Però, alhora, aquest acte té una característica extraordinària: la seva realització consisteix a posar fi a la possibilitat de continuar realitzant l'acció que l'ha fet possible. «Concloc» és probablement l’únic performatiu que triomfa quan aconsegueix deixar d’actuar.

      A diferència de «prometo», que inaugura una obligació futura, o de «batejo», que crea una nova situació estable, «concloc» és un acte que instaura la seva pròpia desaparició. És una acció que produeix el cessament de la mateixa acció que l’ha fet possible. El verb només pot complir-se cancel·lant la continuïtat del discurs.

    Per això es podria dir que «concloc» és un acte performatiu autolimitador. La seva eficàcia no consisteix a obrir un nou espai d'acció, sinó a clausurar-lo. En el mateix instant que té èxit, impedeix la seva pròpia repetició dins del mateix acte comunicatiu. Si després de dir «concloc» el parlant continués parlant indefinidament, l'acte resultaria infeliç en el sentit austià: la paraula deixaria de fer allò que afirma fer.

      La paradoxa encara és més profunda. «Concloc» és un acte present que produeix immediatament una absència futura. El seu efecte no és un objecte, una promesa o una institució, sinó el silenci. En aquest sentit, és una de les poques paraules que creen una realitat negativa: fan existir la fi.

     Aquesta observació permet ampliar lleugerament la teoria dels performatius. No tots els actes de parla creen nous estats de coses; alguns creen el cessament d'un estat de coses. La performativitat no consisteix sempre a afegir realitat al món, sinó també a retirar-ne. El llenguatge no només construeix; també desmunta. No només inaugura; també clausura.

     Potser, per això, «Concloc» és un dels actes de parla més fascinants: és una paraula que només triomfa quan aconsegueix deixar de parlar.

      La paradoxa és encara més sorprenent quan pensem en la paraula «Fi» amb què conclouen moltes novel·les i pel·lícules. També aquí el llenguatge crea un final que només existeix perquè el lector o l'espectador iniciï una altra activitat: la interpretació. Com assenyala Derrida, cap conclusió no és absoluta, perquè el sentit del discurs continua en les lectures futures. Potser, en realitat, cap performatiu no acaba res; simplement converteix el lector en el nou agent del discurs.