Hi ha morts que no desapareixen del tot. N’hi ha que tornen, que acompanyen, que parlen… o que demanen ser escoltats. I també hi ha vius que, per entendre qui són, han de mirar enrere i fer memòria dels que ja no hi són.

Aquest recull reuneix deu relats que es mouen entre la vida i la mort, entre la memòria i el misteri, entre l’humor negre i l’emoció continguda. Una tieta que espera en una casa on el temps s’ha aturat. Un botxí que dubta davant d’un condemnat. Una dona que descobreix secrets familiars entre vinyes. Un escriptor perseguit pel personatge que ha creat. Un home atracat... pel seu propi desig de fugir.

  Els contes d’aquest llibre no són històries de fantasmes. Són històries de presències que perduren, de converses pendents, de dols que encara bateguen. I, sobretot, són retrats humans —íntims, estranys, sovint melangiosos— que ens recorden que potser els morts ja no hi són… però els vius encara els expliquem.

📘 1 – L’Engràcia de Can Albareda

     L’Enric, fill gran d’un pare recentment traspassat, arriba a un petit poble per complir la promesa de cuidar la tieta Engràcia, una dona gran i solitària que viu a la casa pairal familiar. L’acollida és càlida, però el que havia de ser una visita de cortesia pren un caire insospitat: la tieta es comporta com si la casa fos encara plena de vida, servint plats per a familiars absents i parlant amb ells com si hi fossin.

     Desconcertat però respectuós, l’Enric es veu immers en un ambient carregat de memòria, afecte i una inquietud que va creixent. A mesura que passen les hores, la frontera entre allò que hi és i allò que ja no hi és es torna més difusa.

Un conte breu i colpidor sobre la solitud, la persistència dels vincles i el misteri de les presències invisibles.

📘2 – La Tieta

     Una jove, orfe recent de mare, arriba a una masia aïllada per complir una promesa feta abans de morir: viure una temporada amb una tieta desconeguda. L’acollida és estranyament familiar. En el caliu d’un sopar casolà, la tieta li parla de secrets antics: vincles familiars trencats, amors prohibits i una història que sembla sorgida del passat més remot.

Però res és del tot clar, ni la casa, ni la dona que l’acull, ni el pes de la memòria que sembla embolcallar-ho tot. A mesura que la nit avança, la jove pressent que ha entrat en un territori on el temps es confon, i on les presències poden ser més persistents que els fets.

    Un conte sobre la identitat, els silencis familiars i la persistència del passat quan encara reclama ser escoltat.

📘3 - El millor amic

     Després de la mort sobtada de l’Elisenda, una dona enigmàtica i estimada per tots, un home decideix retrobar-se amb l’Anselm, el seu marit i amic d’infantesa, amb qui feia anys que no es veien. L’encontre, al cor de les Rambles, comença amb cordialitat, però aviat s’omple de silencis incòmodes, retrets implícits i confessions que arrosseguen un passat compartit.

A mesura que avança la conversa, es fa evident que cap dels dos ha dit mai tota la veritat sobre ella. I potser tampoc sobre ells mateixos.

     Un conte tens i subtil sobre l’amor ocult, l’amistat mal tancada i la por que fa allò que callàvem quan encara hi érem a temps.

📘 4 – El desig

    La nit abans d'una execució, Justinià, un veterà executor, visita la cel·la del condemnat per fer-li companyia. Allà coneix en Fortunat, un home tranquil i afable, molt diferent de tots els reus que havia conegut. A través d’una conversa íntima i carregada de dolor, Fortunat revela una vida marcada per l’abús, la marginació i una condemna injusta per l’assassinat de la seva dona i el seu amant. Tot i la gravetat del crim, la serenitat, la bonhomia i la lucidesa del condemnat trasbalsen Justinià. En Fortunat, amb una taca de naixement en forma de trèvol de quatre fulles, sembla gairebé una figura tràgicament predestinada. L’endemà, l’execució es consuma amb un pes moral innegable per al protagonista, deixant-lo turmentat per la sensació que ha executat un innocent i que cap desig —ni de sort, ni de justícia— havia estat escoltat.

📘 5 – El darrer acord

     En Bieito, un jove pianista, interpreta en un concurs internacional el Nocturn núm. 1, Op. 9 de Chopin. Però darrere cada nota, batega una història antiga i carregada de silenci: la de l’Anxela i la seva mare Almudena, dues dones marcades per la música i per un passat que el temps no ha acabat d’esborrar.

     A través dels records d’en Bieito, el relat reconstrueix la vida de l’Almudena, una pianista madrilenya que abandona la seva carrera per seguir el seu marit a una casa senyorial de Galícia. En aquell entorn aspre i hostil, només la música i la relació amb la seva filla donaran sentit a una existència marcada pel sacrifici i la incomunicació.

     Un relat commovedor sobre la transmissió silenciosa de la passió artística, el pes de la renúncia i el dol que es transforma en música. El títol evoca, literalment, el darrer acord d’un piano que cau… o potser el ressò d’una història que es resisteix a desaparèixer.

📘 6 – Les cendres

     El Raimon ha convençut la seva exparella, la Marga, perquè passin junts un cap de setmana en una casa rural on anys enrere havien començat la seva relació. Ell encara no entén per què ella el va deixar, i espera, potser ingènuament, recuperar-la o entendre allò que es va trencar.

     A mesura que avança la nit, la conversa es torna cada cop més crua. Entre silencis i retrets, emergeix un retrat sincer d’un amor desequilibrat: la veu d’una dona que ha deixat de voler ser invisible i la d’un home incapaç d’estimar sense mirar-se al mirall.

   Un conte íntim i descarnat sobre el desig de redempció, el narcisisme i la dificultat d’acceptar la pèrdua quan només hem estimat des de nosaltres mateixos. El final, carregat de simbolisme, posa un punt i a part a allò que el protagonista no ha sabut anomenar a temps.

📘 7 – La Torre de les Hores

     Al poble de Su, la misteriosa Torre de les Hores corona un turó solitari. Ningú no s’hi acosta: una cadena rovellada n’impedeix el pas i una llegenda antiga manté la por viva. Fa anys, un rellotge inquietant va començar a alterar el temps i els ànims del poble. Per posar-hi remei, es va enviar algú a la torre... i mai més se’n va saber res. El poble, amb una calma fingida, va continuar vivint dins d’un temps suspès.

     Anys després, un narrador marcat per la solitud s’hi acosta, empès per la intuïció i el desconcert. El que hi troba canviarà la seva manera d’entendre el temps, la memòria i el paper que ens toca jugar en la vida dels altres.

Un conte d’humor màgic amb rerefons social, sobre el pas del temps, els papers que assumim i els que ens imposen, i sobre què passa quan el temps no es mou però la consciència sí.

📘 8 – Al principi de tot (בתחילת הכ)

     En aquest relat irònic i filosòfic, el doctor Llucià Canela, psiquiatre reputat, rep la inesperada visita d’un pacient que afirma ser Déu. A través d’una conversa carregada d’humor i simbolisme, aquest enigmàtic personatge explica al metge el procés de la Creació, des del naixement de la llum fins a l’aparició de l’home i la dona, passant per la natura i els animals. Amb un to juganer però inquietant, el suposat Déu expressa la seva frustració per com ha acabat el món i busca consol i orientació en el psiquiatre.       El doctor, escèptic i superat per la situació, intenta mantenir el professionalisme davant d’un pacient que potser no delira tant com sembla. El final, tràgic i sobtadament irònic, tanca el conte amb una reflexió sobre la fragilitat humana i la incertesa entre deliri i divinitat.

📘 9 – El laberint de la Nora

     En Jofre Mestres, escriptor en crisi, coneix al bar Belvedere una dona fascinant d’ulls verds i vestit verd. Es fa dir Nora. Amb una actitud provocadora i enigmàtica, li proposa un desafiament: desxifrar el laberint tatuat al seu cos. Un laberint ple d’arquetips del tarot —El Mag, La Papessa, La Mort— que el condueixen per un camí entre erotisme i desorientació, entre ficció i perill.

     A mesura que la relació amb la Nora s’intensifica, realitat i narrativa es confonen. La ficció que escriu comença a filtrar-se en el món real, o potser és a l’inrevés. Morts, símbols i visions s’entrellacen en un relat que sembla escriure’s sol, mentre la Nora esdevé més personatge que dona, més metàfora que presència tangible.

     Un conte inquietant sobre el desig, la creació i el poder fosc de la imaginació quan traspassa els seus propis límits.

📘 10 – El senyor Calders i el lladre

     La nit del seu seixantè aniversari, el senyor Calders, un escriptor refinat i avorrit de la rutina, sorprèn un lladre dins de casa seva. En lloc d’espantar-se o cridar la policia, entaulen una conversa filosòfica sobre la vida, els oficis i la llibertat. El lladre li parla amb passió del seu ofici, de la creativitat que comporta i de la intensitat de cada nit. Fascinat per aquella visió de vida tan contraposada a la seva, el senyor Calders decideix marxar amb ell i canviar radicalment de rumb.

     La seva convivència dona pas a una amistat peculiar i a una nova etapa vital, plena d’adrenalina, crims menors i complicitat. En Calders comença com a espectador, però acaba convertint-se en un lladre de vocació, descobrint talents amagats i reconciliant-se amb el desig de viure històries reals, no només imaginar-les. Tot i algun moment d’enyorança per la seva família, l’aventura li fa sentir viu. La seva nova vida no només l’allibera de la rutina, sinó que li regala un sentit renovat per la creativitat i l’ofici —ara com a delinqüent refinat, imaginatiu i irreverent.