El desig com a mancança i el desig com a producció: dues figures de la narrativa contemporània

En la història de la literatura, el desig ha estat sovint entès com a expressió d’una mancança: el personatge desitja allò que no té, que ha perdut o que no pot tenir. Aquesta idea travessa la tragèdia grega, la novel·la romàntica, el realisme decimonònic i fins i tot la narrativa psicològica contemporània. Però hi ha una altra manera d’entendre el desig, proposada per Gilles Deleuze i Félix Guattari, que el concep com una força productiva, creadora, afirmativa.

Aquest assaig pretén contrastar dues figures literàries representatives d’aquestes dues concepcions: Emma Bovary, protagonista de Madame Bovary (Flaubert), com a exemple del desig com a manca, i G.H. la protagonista de La passió segons G.H. (Clarice Lispector), com a exemple del desig com a producció.

I. Emma Bovary: el desig com a manca i la tragèdia de l’ideal

Emma Bovary és un personatge construït des de la carència. La seva vida es desplega en funció d’allò que li falta: amor veritable, passió, viatge, bellesa, transcendència. Educada en la lectura de novel·les sentimentals i romàntiques, entra en el matrimoni amb Charles Bovary convençuda que l’amor l’ha de salvar d’una vida mediocre. Però ben aviat comprova que la realitat no respon a les seves expectatives. És en aquest desencaix entre la fantasia i la realitat on s’instal·la la manca: Emma vol el que no té, i allò que té no ho pot desitjar.

El desig d’Emma no és una força que produeixi móns nous, sinó una demanda que busca omplir el buit. En lloc de transformar la seva realitat, fuig cap a la imaginació, la infidelitat i el consum: compra vestits, contracta deutes, s’abandona als braços d’amants que no poden satisfer-la. Cada nou intent de satisfer el desig només el reafirma com a mancança. És el mecanisme clàssic de la frustració: la satisfacció no arriba mai, perquè l’objecte desitjat és una projecció que s’esvaeix en el contacte amb el món real.

Aquest desig com a manca és profundament edípic, tal com Deleuze i Guattari critiquen en L’Anti-Èdip. La psicoanàlisi tradicional ha reduït el desig al model familiar, simbòlic, reglat. Emma viu atrapada en aquest cercle: vol ser estimada com una heroïna romàntica, però només rep la realitat grisa del matrimoni i la hipocresia de la societat burgesa. El seu destí és tràgic perquè la seva única sortida és la mort: quan ja no pot tenir res, quan la manca esdevé absoluta, es pren el verí.

Flaubert construeix un personatge profundament modern, però també representatiu d’una idea de subjecte centrada, coherent, psicològicament identificable. Emma és víctima de les seves expectatives i de la seva època, i el seu desig, lluny de transformar el món, el confirma com a presó.

II. G.H.: el desig com a producció i la força de l’indefinit

Clarice Lispector escriu La passió segons G.H. com una mena de descens místic al fons de l’ésser. La protagonista, una dona burgesa de Rio de Janeiro, entra a la cambra de servei de la seva antiga criada i hi troba una panerola. Aquest fet banal desencadena una experiència ontològica radical. Davant de la presència de l’insecte, G.H. viu una descomposició de la seva identitat, una dissolució de les seves categories morals, lingüístiques, socials. No sap qui és. No sap què vol. Però aquesta crisi no és manca, sinó potència. En lloc de voler recuperar un centre, G.H. s’endinsa en un espai sense nom. El seu desig no apunta a un objecte determinat, sinó que produeix una nova realitat: una nova percepció del món, del cos, del temps.

Allò que la literatura tradicional hauria descrit com una pèrdua (d’identitat, de sentit, de raó), Lispector ho mostra com una conquesta: G.H. s’aproxima a una espècie d’estat de gràcia animal, anterior al llenguatge, anterior al jo.

Aquest desig no busca omplir res. És un devenir altre, en el sentit més radical del terme. Deleuze i Guattari, a Mil mesetas, parlen del “cos sense òrgans” com d’una superfície de possibles, una manera de deixar d’estar organitzat segons les lògiques del poder i del sentit. G.H. entra en aquest estat: el seu cos no és el d’una dona que espera, que estima, que sofreix. És un cos obert a les intensitats, als fluxos, a l’abjecció i a la lucidesa. Aquí, el desig no és un camí cap a l’objecte, sinó una obertura cap a l’indefinit. En lloc de refer-se, G.H. es desfa. Però en aquesta desfeta hi ha creació. No és víctima del món, sinó co-creadora d’una nova forma d’estar al món. El seu viatge no culmina amb la mort, com Emma, sinó amb una nova manera de viure. Potser no més feliç, però sí més lliure.

III. Desig i subjectivitat: dues formes d’entendre el personatge

La comparació entre Emma Bovary i G.H. posa en joc dues concepcions oposades del personatge literari i del desig que l’impulsa. Emma representa la subjectivitat clàssica: identificable, coherent, regida per normes psicològiques. El seu desig reflecteix una carència interior, i el relat esdevé el seguiment d’aquest moviment frustrat. És una heroïna tràgica, però també previsible.

G.H., en canvi, no és fàcil de definir. No sabem gaire del seu passat. La seva crisi no és sentimental, sinó ontològica. El seu desig no busca alguna cosa, sinó que es desplega com una força que la transforma. No hi ha arc argumental clàssic, sinó una mutació. En lloc de representar una identitat, G.H. mostra un procés.

Deleuze i Guattari critiquen la literatura que redueix el desig a una trama de manca i resolució. Proposen, en canvi, una literatura del devenir, del flux, de la desorganització creativa. G.H. n’és un exemple privilegiat. I això obliga a pensar els personatges no com a psicologies, sinó com a agenciaments de forces.

IV. Conclusió

El desig, segons com es concebi, transforma radicalment la narrativa. El desig com a manca produeix personatges atrapats, en lluita contra la seva absència. El desig com a producció, en canvi, genera personatges oberts, mutables, capaços de crear móns nous, encara que siguin obscurs o incerts. Emma Bovary busca omplir un buit; G.H. es deixa travessar per forces que no entén. Emma mor per amor; G.H. reneix en el silenci. Dues formes d’escriure, dues formes de viure.