El desig no es demana: només existeix si hi és a la primera mirada.

“No es tracta d’atreure el desig. El desig ha d’estar en qui el provoca, sinó, no existeix.”

   Marguerite Duras ho escriu a L’Amant amb una claredat despullada, com qui deixa anar una veritat incòmoda però impossible de negar. El desig no es construeix, no es negocia, no s’inventa: esclata o no esclatarà mai.

  L’espurna inicial

   Hi ha desigs que passen com llampecs fugaços, d’altres que cremen lentament sense fer soroll. Però el desig vertader té una naturalesa indomesticable: neix en la primera mirada, en aquell instant que ens trasbalsa sense que ho hàgim decidit. No admet segones oportunitats. És un foc que no obeeix cap ordre i que s’imposa amb la contundència d’allò que és inevitable.

  Barthes en deia fissura: una escletxa que s’obre de sobte i canvia per sempre l’ordre de les coses. Si no apareix, res no hi pot fer. Per més que ens hi esforcem, la porta romandrà tancada.

  La il·lusió de fabricar-lo

   La nostra cultura ens ha educat en l’art de la seducció. Ens repeteix que podem provocar el desig, que és qüestió d’imatge, d’estratègia, d’efecte calculat. Però és un engany. El que s’hi aconsegueix potser és fascinació, cortesia o interès, però no el vertader foc. El desig autèntic —com la poesia, com l’amor que deixa marca— només apareix quan ningú no el convoca.

  Lacan deia que “el desig és el desig de l’altre”. Però aquest “altre” no és qualsevol: és qui ens veu d’una manera única, irrepetible. Si aquesta mirada no es produeix, tot el que resta és simulacre.

  L’alliberament de deixar anar

   Pot semblar cru dir que el desig només existeix a la primera mirada. Però no hi ha fatalisme, sinó alliberament. Perquè allò que no ha nascut mai no val la pena fingir-lo. No cal insistir, ni esperar miracles, ni suplicar que l’espurna s’encengui.

   La llibertat més profunda és aquesta: reconèixer quan el desig no hi és i poder deixar-ho anar sense lluita ni culpa. Perquè el desig, com la veritat, només té valor quan arriba sol, inesperat, i ens encén sense haver-lo demanat.