EL JARDÍ DELS FINZI

        La carta m’havia arribat una tarda d’estiu, dins un embolcall de paper envellit. De seguida vaig reconèixer, en el precinte de nacre, el segell dels Finzi.

        Feia molts anys que l’esperava.

        Finalment, els Finzi accedien al meu vell desig de visitar el seu jardí. El camí fins a la vil·la era llarg. Quan vaig arribar-hi, la foscor gairebé havia engolit l’entrada del jardí. Dues cariàtides de marbre guardaven la reixa, oberta de bat a bat. Un camí vorejat per unes bardisses de topiària duia fins a una arcada coberta d’heures, que es gronxaven sota un vent suau. Al peu de l’arcada, m’esperava un lacai amb lliurea.

         —Els senyors l’estan esperant —em va dir.

         Vaig dubtar un instant.

         En travessar l’arcada, el meu món antic es va diluir. L’aire es va fer més espès i em va envair el perfum d’unes flors desconegudes. La lluna plena tenyia de plata tots els racons del jardí.

         L’endemà, quan en vaig sortir, tot en mi havia canviat. Mai podré explicar què vaig viure aquella nit amb els Finzi, sota la lluna d’aquell jardí.