EL JARDÍ DELS FINZI

     La carta m’havia arribat una tarda d’estiu, embolcallada amb paper vell. De seguida vaig conèixer, en el precinte de nacre, el segell dels Finzi. Feia molts anys que l’esperava. Vaig llegir amb avidesa que els Finzi havien accedit al meu desig de visitar el seu jardí. El camí per anar-hi era llarg; era nit fosca quan vaig arribar a l’entrada de la casa. Dues cariàtides de marbre guardaven la reixa, oberta de bat a bat. Un passadís vorejat per unes bardisses de topiària duia fins a una arcada coberta d’heures, que un suau vent feia moure. Al seu peu, m’esperava un lacai amb lliurea.

     —Els senyors l’estan esperant —em va dir.

     En travessar l’arcada, el meu món antic es va diluir. L’aire es va fer més espès i el perfum d’unes flors que mai havia vist, em va envair. La lluna plena il·luminava amb una llum brillant tots els racons del jardí.

     L’endemà, en sortir, tot en mi havia canviat. Mai podré explicar el que havia viscut aquella nit, acompanyat pels Finzi, sota la lluna d’aquell jardí.