El subtext al servei de la narració, no com a finalitat en si mateix

En la literatura contemporània, molts escriptors aspiren a crear obres profundes, plenes de significats ocults, metàfores i subtexts. Tanmateix, fins a quin punt és legítim prioritzar aquests nivells de lectura per damunt de la mateixa narració?

Tres autors fonamentals del pensament literari del segle XX —Mario Vargas Llosa, Umberto Eco i E. M. Forster— coincideixen a defensar que el subtext només té sentit quan sorgeix de la història i la intensitat emocional del relat, i no pas com a pretext o objectiu final.

Estareu d’acord amb mi que un escriptor obsessionat amb el subtext corre el risc de desvirtuar la funció essencial de la literatura que és narrar històries significatives que connectin amb el lector.

En “La veritat de les mentides”, Mario Vargas Llosa argumenta que la ficció no és una simple mentida, sinó una forma de revelar veritats profundes sobre la condició humana. Suggereix que les novel·les, tot i ser invencions, poden transmetre emocions i idees que ressonen amb la realitat dels lectors.

A “Cartes a un jove novel·lista”, l'autor destaca la importància de la passió i l'emoció en l'escriptura, afirmant que una bona novel·la ha de commoure i implicar el lector, més enllà de transmetre una tesi o missatge explícit. Ho resumeix així: “La gran literatura és aquella que amaga més del que mostra. El que no es diu és el que manté viu el relat.”

Mario Vargas Llosa defensa, per tant, que la narrativa ha de captivar, seduir, construir un món versemblant. Quan la intenció simbòlica o ideològica s’imposa a la narració, el resultat és un relat fred, artificial o pamfletari. El lector deixa de creure en la ficció perquè ja no viu una experiència, sinó que rep una lliçó.

Umberto Eco admet que tota obra literària admet múltiples nivells de lectura. Però també marca un límit: el text ha de tenir una coherència interna, una arquitectura que resisteixi les interpretacions arbitràries. Si l’autor escriu només amb l’objectiu de construir simbolisme, pot buidar el relat de contingut humà i narratiu.

En el seu llibre “Lector in Fabula” desenvolupa la seva teoria del lector model: una figura ideal que el text pressuposa que existeix per ser comprès i interpretat correctament. Segons ell: “El text és un mecanisme mandrós que exigeix del lector una tasca cooperativa que només es pot realitzar en la mesura que el text la preveu.” Eco afirma que el lector ha de col·laborar, però dins els límits marcats pel text. No tot és vàlid: la interpretació ha de tenir arrel en el que el text suggereix o conté de manera implícita.

En “Els límits de la interpretació” insisteix encara més en la necessitat d’evitar la sobreinterpretació. Diu: “Interpretar no vol dir qualsevol cosa, sinó buscar la coherència interna del text.” Això coincideix amb la idea que “el lector no pot inventar allò que el text no suggereix”, ja que el text marca les condicions dels sentits possibles, per molt oberts que siguin.

Per E.M. Forster, la literatura és, abans que res, una forma de connexió humana. El lector ha d’empatitzar amb els personatges, viure les seves tensions i contradiccions. Quan el subtext es converteix en una obsessió, es trenca aquesta connexió, i l’obra esdevé un exercici intel·lectual, però no una experiència emocional.

En la seva novel·la Howards End hi podem llegir: “Only connect! That was the whole of her sermon. Only connect the prose and the passion, and both will be exalted...” (“Només connecta! Aquest era tot el seu sermó. Només connecta la prosa i la passió, i totes dues s’exaltaran...”).

Si bé és cert que alguns autors experimentals, com Kafka o Borges, parteixen del símbol o de l’al·legoria. Però fins i tot en aquest cas, la narració no és mai prescindible: és l’estructura que sosté la densitat filosòfica. Escriure únicament per codificar subtext pot esdevenir una forma d’escapisme o elitisme.

Els tres autors que he citat convergeixen en una idea fonamental: Una obra literària amb subtext pot ser poderosa, però només si el subtext neix del relat, i no el substitueix. L’art de narrar continua essent el nucli viu de la literatura; sense aquest batec, el simbolisme queda buit.