El temps present, passat i futur en la narrativa

El TERMCAT defineix el concepte de Present com Moment temporal que es percep com a immediat i actual, distingit del passat i del futur. En filosofia, sovint és considerat problemàtic pel seu caràcter efímer i intangible.

Aquest caràcter problemàtic del present fa que ens preguntem: què passa si el present, tal com l'imaginem, no existeix? Què passa si aquest “moment” que anomenem present, en el mateix acte de ser percebut, ja ha fugit cap al passat o encara no ha arribat perquè forma part del futur?

La paradoxa del temps present és que és una realitat efímera. L’instant que anomenem present és tan breu que, un cop reconegut, ha deixat de ser-ho.

Sant Agustí d'Hipona, al Llibre XI de les Confessions, reflexiona sobre el temps i arriba a una conclusió semblant:

“Què és, doncs, el temps? Si ningú m’ho pregunta, ho sé; però si ho he d’explicar a qui m’ho demana, no ho sé.”

Agustí diferencia entre passat, present i futur, però matisa que només existeixen realment com a formes de la ment:

• la memòria del passat
• l’atenció al present
• l’expectativa del futur.

Així, el present objectiu no existeix fora de la consciència.

Diversos autors han tractat el problema de la temporalitat des de la filosofia analítica i de la metafísica:

• John M.E. McTaggart, en el seu famós article “The Unreality of Time” (1908), proposa que el temps és irreal. Segons ell, la divisió entre passat, present i futur és incoherent: tot es troba en un flux constant que fa que res no sigui realment “present” durant més d’un instant inaprehensible.

• Martin Heidegger, a Ser i Temps, tot i que s’allunya de la filosofia analítica, destaca que el present no és una entitat estàtica, sinó una dimensió del ser que es projecta cap al futur des del passat. El Dasein (ésser-aquí) és sempre en projecció: el present és només un punt de pas, un “entre” que no es pot fixar.

La ciència també ha contribuït a desmantellar la idea d’un present absolut.

En la teoria de la relativitat d’Albert Einstein, no existeix un “present universal”. El temps és relatiu a l’observador, i el que per a un és present, per a un altre pot ser passat o futur. Això implica que “l’ara” no és un punt objectiu en l’univers, sinó una convenció local.

Però que passa amb el temps present a la literatura?

“Tot relat és un intent de capturar el que ja ha passat.”

“Tot relat és un gest desesperat contra la fuga del present.”

La literatura ha sabut jugar amb aquesta fragilitat del temps.

Marcel Proust en la seva obra À la recherche du temps perdu, construeix tot el relat sobre la base de la memòria, mostrant com el present es dissol contínuament i només la memòria ens permet “fixar-lo”.

Jorge Luis Borges, en relats com El jardín de senderos que se bifurcan, desestabilitza la noció de temps lineal i, per extensió, la del present.

Borges mateix, escriu:

“El temps és la substància de la qual estic fet. El temps és un riu que m’arrossega, però jo soc el riu.”

Què és, per tant, el temps present? Res més que una il·lusió útil. El present és, potser, una forma de consciència que necessitem per organitzar el món, però que no té realitat pròpia fora del pensament.

El temps present és com una oportunitat que passa, que s’escapa, i que només podem copsar amb la memòria o l’expectativa.

Potser el veritable present és aquell que només podem narrar quan ja ha marxat.

Dins la literatura es poden contemplar tres temps:

• Passat
• Present
• Futur

Tanmateix, això és una convenció, una estructura, una manera de posar ordre a allò que, per natura, no en té.

El present —que se suposa que és “ara”— és només una frontera invisible entre el que ha sigut i el que encara no és.

És un espai tan ínfim, tan immediatament transitable, que no es pot habitar.

Quan intentem pronunciar-lo, ja és record; quan volem anomenar-lo, ja ha fugit.

Aquest fenomen, aparentment abstracte, impacta profundament en l’acte de narrar. Perquè escriure és com mirar caure les gotes d’una clepsidra, d’un rellotge d’aigua, quan cauen, per un instant són (existeixen), fins a diluir-se amb les altres gotes d’aigua que han caigut abans.

A la literatura—cada paraula, cada acció, cada instant— es desfà en el moment que apareix i deixa de ser present per ser passat.

Per això, la major part de la narrativa s’escriu en passat. El pretèrit és la casa on viuen les històries. El narrador recorda, evoca, reconstrueix. Com Proust amb la seva magdalena, l’escriptura esdevé una arqueologia del sentit: no explica el que està passant, sinó el que ja ha passat i el que ja no és.

La força del passat en la narrativa no rau només en el record, sinó en la seva distància emocional. Un fet que ha passat pot ser revisat, reinterpretat, comprès.

El present, en canvi, és cec. Quan s’intenta escriure des del present, sovint l’autor topa amb la seva pròpia limitació: com pot descriure el que encara no hi és?

No obstant això, alguns narradors usen el temps present per crear immediatesa:

“Ella sent el timbre de la porta. El cor li batega fort. És ell que torna penedit? —pensa”.

En aquest text, “el present” no és res més que una convenció verbal, una tècnica de proximitat emocional. El lector sap que tot allò que llegeix ja ha estat escrit, que és passat disfressat. El text no viu mentre el llegeixes.

Aquesta il·lusió del present narratiu és com la gota suspesa en un rellotge d’aigua: sembla que hi és, però només hi és perquè està a punt de desaparèixer.

Narrar en present és fingir que vivim l’instant, tot sabent que no en podem formar part.

I el futur?

El futur, en la narrativa, no existeix per si mateix, sinó com a expectativa. Els personatges el projecten, el temen, el desitgen. El lector l’intueix, l’espera, el pressent.

Però el futur no es pot narrar directament: només podem narrar el que encara no ha passat des del desig o la por, però mai des del coneixement, com podem veure a Pedro Páramo de Juan Rulfo o a Rayuela de Julio Cortázar.

Així doncs, el futur és la gota que encara no ha caigut. El relat pot apuntar-hi, però no el pot posseir.

Deia Borges que el temps és com un riu. Podem imaginar-nos que la narrativa és una clepsidra: un instrument per mesurar el temps, basat en el traspàs de l’aigua continguda en un recipient a un altre a través d’un petit orifici. Cada frase, cada paraula que escrivim és com una gota que cau. No escrivim per atrapar el present, sinó per deixar constància d’ell quan ja no hi és.

El relat, com un rellotge d’aigua, no marca el que és, sinó el que ja no és. I això és el que fa que escriure sigui, en el fons, una forma d’acceptació.

D’acceptar que el temps fuig, que el moment viu només en el rastre que deixa. Que l’única manera de dir “ara” és després, quan ja no hi és.

Narrar és recordar. És imaginar. Però sobretot, és habitar el buit que hi ha entre el passat i el futur.

«El present és només una excusa. El que importa és el rastre que deixa».

 Referències:

• Sant Agustí d'Hipona - Llibre XI de les Confessions,
• J.M.E. McTaggart - The Unreality of Time (1908) 
• Martin Heidegger - Ser i Temps 
• Marcel Proust - À la recherche du temps perdu
• Jorge Luis Borges - El jardín de senderos que se bifurcan
• Juan Rulfo - Pedro Páramo
• Julio Cortázar - Rayuela