Els jardins i altres espais simbòlics a la literatura moderna

La introducció d’uns escenaris dins d’una obra literària no té només la funció de ser l’espai on es desenvolupa l’acció, sinó que moltes vegades compleix una funció simbòlica o metafòrica que corre per sota de la trama.

A la novel·la de Giorgio Bassani El jardí dels Finzi-Contini, el jardí que l’autor introdueix és un dels espais simbòlics més potents i rics de la literatura del segle XX. Aquest jardí no és només un escenari físic, sinó una construcció metafòrica complexa que reflecteix temes centrals com la memòria, la pèrdua, l’aïllament, la innocència perduda i l’arribada inexorable de la història.

El jardí de la vila dels Finzi-Contini representa l’aïllament aristocràtic i la il·lusió d’un món protegit davant la barbàrie. És un espai ordenat, tancat, preciós, ple de silencis i ombres. Però aquesta bellesa melancòlica amaga una inacció paralitzant. El jardí és el lloc del record, de l’amor no consumat i del fracàs davant la història. El narrador hi projecta el seu amor per Micòl i la seva nostàlgia per un món que desapareixerà amb la deportació i la guerra. El jardí és, en aquest sentit, una Arcàdia tràgica (Bassani, 1962).

Però no sols els jardins, en quant a espais exteriors, han jugat un paper important a la literatura moderna. A La mort a Venècia, el protagonista Gustav von Aschenbach arriba a l’Hotel des Bains de Venècia. Aquí és tot l’hotel i el seu entorn els que prenen un significat especial dins de la novel·la de Thomas Mann. El protagonista arriba a Venècia buscant repòs, però hi troba una bellesa corruptora en la figura del jove Tadzio. Els diferents escenaris —la platja, l’hotel, els canals— són sofisticats i moribunds alhora. La mateixa Venècia es presenta com un lloc bell i antic, però també com un espai decadent, embolcallat per la malaltia (el còlera), on el desig reprimit de Gustav Aschenbach es dissol en l’estètica i perd el seu centre moral fins trobar-hi la mort. L’espai esdevé una trampa sensual que condueix al desenllaç fatal a través de la contemplació de la bellesa inassolible de Tadzio (Mann, 1912).

F. Scott Fitzgerald, a El gran Gatsby, presenta la mansió de Jay Gatsby a West Egg com plasmació del somni americà en la seva màxima expressió estètica i el seu fracàs existencial. És un espai d’opulència i de festes inacabables, amb jardins decorats amb perfecció. Però aquest luxe és una façana, una escenografia construïda per seduir Daisy Buchanan, l’amor perdut de Gatsby. El jardí i la casa simbolitzen el desig de recuperar el passat, però també la seva irrepetibilitat. Igual que el jardí dels Finzi-Contini i la Venècia de Mann, la mansió de Gatsby és un miratge, un lloc on la bellesa serveix com a vel de l’absència i la desesperació (Fitzgerald, 1925)

No sols els autors moderns han utilitzat els espais escènics com element simbòlic de les seves obres. A The Tempest de William Shakespeare, l’escenari és una illa remota, una mena de jardí primigeni, salvatge i ple de poders màgics. Aquest espai és on Pròsper, el duc deposat, exerceix el seu domini com a mag, pare i arquitecte del destí dels altres personatges.

A diferència dels jardins decadents de Bassani o Fitzgerald, aquí trobem una simbologia regeneradora i utòpica: l’illa és un lloc de proves, revelacions i reconciliació. La naturalesa, tot i ser misteriosa i temible, és també el lloc on es poden purgar els errors del passat i iniciar un nou ordre. És un espai liminar —fora del món conegut— on el poder pot ser exercit de manera creativa o despòtica. L’illa funciona com un jardí alquímic, un espai de transformació espiritual i política. Però també com una advertència: quan el poder no es deixa anar, el paradís pot esdevenir presó (Shakespeare, 1611).

Finalment, en Mrs. Dalloway (1925), de Virginia Woolf, els parcs i carrers de Londres (com Regent’s Park o St. James's Park) són escenaris recurrents de la novel·la. Més que jardins clàssics, aquests espais són interseccions entre el món interior i l’exterior, llocs de flux mental on els personatges reflexionen sobre la vida, la mort, la guerra i l’amor. Clarissa Dalloway hi camina mentre prepara la seva festa, i Septimus Warren Smith, un exsoldat traumatitzat per la guerra, també hi circula, atrapant la seva experiència límit entre el deliri i la percepció lúcida. Els jardins són espais d’obertura poètica, on l’individu es connecta (o desconnecta) de la societat. En Woolf, el jardí no és un lloc de refugi tancat, sinó un territori mental, fluid i urbà. No representa la pèrdua, sinó la fragilitat de la percepció, la comunicació interrompuda i la solitud compartida en la multitud (Woolf, 1925).

Aquest recorregut per cinc espais literaris emblemàtics ens mostra com el jardí o espai natural no és mai neutral: pot ser refugi o trampa, lloc de salvació o condemna. La seva bellesa amaga sovint la tragèdia (Bassani, Mann, Fitzgerald), però també pot permetre la reflexió, la transformació o fins i tot la reconciliació (Shakespeare, Woolf).

Tots aquests espais comparteixen un fil comú: són territoris simbòlics on l’ésser humà s’enfronta a les seves pors, desitjos i pèrdues, tot sovint sota una capa de bellesa enganyadora.

Referències:

• Bassani, G. (1962). Il giardino dei Finzi-Contini.
• Mann, T. (1912). Der Tod in Venedig.
• Fitzgerald, F. S. (1925). The Great Gatsby.
• Shakespeare, W. (1611). The Tempest.
• Woolf, V. (1925). Mrs. Dalloway.

Nota:

 Aquest article forma part d’una reflexió personal sobre el simbolisme dels espais naturals a la literatura moderna i la seva ressonància emocional i estètica.