El soroll de les canonades

        La Isona sempre és la primera a entrar. Quan ho fa, la sala del ring —encara il·luminada pels llums d’emergència— guarda un silenci sepulcral que només trenca el soroll de les canonades.

        Camina amb el cap cot fins al vestuari.

        És hivern. Es treu la jaqueta.

        S'envolta els canells amb benes blanques. Abans de posar-se els guants, es mira els punys.

        Al ring, és constant, precisa.

        Quan arriba en Guti, el seu entrenador, la Isona ja fa estona que s’entrena. En passar pel seu costat, li diu:

        —Recorda Isona: que el sac ets tu. No et facis mal.

        Ella no el sent. No el pot sentir. Sentir-lo seria ser-hi i ella fa temps que se’n va anar. Ell sap el perquè.

        Des de la porta del vestuari, en Guti la mira. El primer dia que va veure aquella noia de cos tan fràgil, li va dir:

        —Vols dir que anem bé? —i movent el cap va afegir—. Dubto que facis mai res de bo a la boxa.

        Ella no va dir res. Es va posar a entrenar. A set anys havia après a callar.

        Quan va acabar, en Guti li va acostar l'ampolla d'aigua, mentre li deia:

        —Demà seguim.

        Sola, davant del sac, la Isona recupera el cos que li van prendre. Només al ring li torna.

        Avui té el primer combat. La llum del ring la cega. No sent els crits del públic. Dins del seu cap: aquella mà massa grossa tapant-li la boca, l’alè calent arran d’orella, una veu: «Calla!»

        A casa seva, la seva mare: «Nena, calla i no ho remenis que és de la família».

        Ara no sent les canonades. Davant seu, una noia jove i forta, més forta que ella, l’està esperant. Quan rep el primer cop, no el nota. El dolor, tampoc. Ja hi està acostumada. Des dels set anys l’ha acompanyat. El segon li trenca la cella. La sang li regalima pel rostre. Ella sap, de sobres, què és plorar sang. En coneix el gust.

        Des del racó del ring, l'entrenador veu com rep els cops. Crida:

        —Isona! L’oncle!

        El tercer cop no arriba.

        La Isona torna a ser-hi. Torna a pesar. Les mans. Obre i tanca els punys.

        Davant seu ja no hi és la rival. Un ganxo. Un directe. Un altre cop.

       Al seu costat, l’àrbitre ha començat el compte enrere. El públic crida enfurismat. La Isona mira el rostre de la rival estesa sobre la lona sense veure'l. Un calfred li recorre el cos.

       Mira el públic. No el sent cridar.

       Tampoc el soroll de les canonades.