El soroll de les canonades

      La Isona sempre és la primera a entrar. Quan ho fa, la sala del ring —encara il·luminada pels llums d’emergència— guarda un silenci sepulcral, només trencat pel soroll de les canonades.

    Camina amb el cap cot fins al vestuari. Es treu la jaqueta. És hivern i, al carrer, també hi fa fred. Com en una cerimònia sagrada, es tapa els canells amb benes blanques i es posa els guants. Sap que, amb ells, se sentirà segura, com si vestís una armadura. No és boxejadora per guanyar. Ho és per resistir. Però quan puja al ring, cop rere cop, és constant, precisa.

       Necessita pegar per no desfer-se. Necessita pegar per resistir.

       Quan arriba en Guti, l’entrenador, la Isona ja fa estona que entrena. Com sempre, quan passa pel seu costat, li diu:

       —Recorda Isona: qui veus en el sac ets tu. No et facis mal.

       Ella no el sent. No el pot sentir. Sentir-lo seria tornar. I ella fa temps que se’n va anar. Ell sap per què. La seva mare també.

      Des de la porta del vestuari, en Guti la mira. Sap que la Isona mai lluita contra les altres. La seva lluita és interna. Contra ella. Contra el seu cos. El primer dia, en veure aquella noia tan fràgil al davant, li va dir:

       —Les noies no serveixen, no aguanteu per fer boxa.

      Ella no va dir res. Com sempre, va callar. Ho havia après des de ben petita. Només tenia set anys. Tampoc va plorar. Ja no li quedaven llàgrimes. Només determinació.

      Sola, davant del sac, la Isona recupera aquell cos que li van prendre. Al món de fora, el seu cos no pesa; és com si no hi fos. Només quan entrena, el cos li torna.

      Va arribar el gran dia. El primer combat. La llum del ring la cega. Els crits del públic no arriben fins a ella. Només dins del seu cap, el soroll d'aquell record que la travessa: la mà gran tapant-li la boca, l’alè calent arran d’orella, la veu coneguda que li diu: “Calla!”

       A casa seva, la seva mare, també: “Nena, calla, no remenis el passat”. I ella va callar.

      Avui també sent el soroll de les canonades. Davant seu, una noia jove i forta, més forta que ella, l’està esperant. Quan rep el primer cop, ni el nota. El dolor, tampoc. Ja hi està acostumada. Des dels set anys l’ha acompanyat. El segon li trenca la cella. La sang li regalima pel rostre. Però ella sap, de sobres, què és plorar sang. Sap quin gust té. Sap que no és allà per guanyar.

       És allà per resistir.

      L’entrenador sap quin és el soroll que avui sent la Isona. Amb ell no li ha calgut callar. Des del racó del ring, veu com rep els cops. Però no el dolor. El seu dolor és a dins. I aleshores crida:

       —Isona! Pots! Pensa en l’oncle!

       El tercer cop no arriba.

      La Isona sent com el seu cos torna a ser-hi, torna a pesar. Els guants són, a les seves mans, l’armadura que la protegeix. Qui té al davant és qui li havia fet tant de mal. Per qui havia hagut de callar. Un ganxo. Un directe. Un cop rere un altre.

       Les paraules que no havia pogut dir.

       Els crits que s'havia empassat.

       La veu d’aquella nena que, indefensa, es va trencar.

       Tot surt dels seus punys.

      Al seu costat, l’àrbitre ha començat el compte enrere. El públic crida enfurismat. La Isona mira, indiferent, el rostre de la seva rival estesa sobre la lona: hi reconeix el rostre de qui mai no havia oblidat.

      Un calfred li recorre el cos, el cos que ara ja és seu.

      Mira el públic. Hi veu les cares de tots aquells que, de petita, la van fer callar.

      No sent els seus crits.

      Tampoc el soroll de les canonades.