L'AMIC DEL FINAT

La visita al tanatori s’havia fet inevitable. No hi podia fer res. Havia de ser-hi tant sí com no. Encara que a ell poc li importessin les convencions socials, havia de fer el gest de vestir-se com cal. Va buscar el seu millor vestit. No el trobà. En va triar un altre, prou adient donades les circumstàncies.

      Mentre s’arreglava, li rondava pel cap que, malgrat tot, aquella situació li donaria una darrera oportunitat per veure tota la família reunida —feia tant que no es trobaven tots plegats… També hi podria retrobar vells coneguts. I, potser, fins i tot, saludar aquells a qui no s’havia atrevit a fer-ho mai.

     Quan hi arribà, la sala era buida. Va buscar un lloc allunyat des d’on poder veure com anaven arribant els condolents.

     La vídua no va trigar a aparèixer. Aquell dia semblava més elegant que mai. El vestit negre li donava una distinció que mai no havia tingut. La seguien els dos fills, malgirbats, com si això d’anar ben vestits no anés amb ells. En veure'ls va pensar:      Sembla que tinguin pressa per desfer-se del mort.

     Va deixar-los fer. Que vagin fent, murmurà resignat.

   L’avantsala s’anava omplint a poc a poc. Arreu, petits grups de condolents intercanviaven llàgrimes forçades i falsos somriures, mentre parlaven.

     Ell els observava amb una barreja d’emocions contraposades, com sempre que veia la gent plorar… o riure sense motiu.

    Davant seu, en dies clars, unes vidrieres deixaven veure la ciutat fins al mar. Aquell dia, però, la boira ho amagava tot. La necessitat de sentir l’aire fresc —o, potser, d’escapar d’aquell ambient— el va empènyer a sortir a la terrassa.

    El vent empenyia la boira, que de tant en tant li descobria racons de la ciutat entranyables. No hi ha lloc millor per acomiadar records, va pensar, sense saber ben bé quins eren aquests records als quals ell s’aferrava.

    Quan va tornar a entrar, va veure a la vídua sortint de la sala acompanyada del fill petit. Se'ls veia serens, indiferents. Aquella serenor li va fer mal.

    És el moment de fer-me veure, es digué. Però, just llavors, un home nouvingut es va acostar a la viuda. Ella i el fill el van rebre amb una poc dissimulada alegria. Entraren junts a la sala.

     Va quedar-se quiet on era.

    Passada una estona, va decidir entrar-hi. La vídua i el nouvingut parlaven animadament en un racó. Els fills, tombats als sofàs, jugaven amb els mòbils, absorts.

     L’estranya sensació que ningú s’adonava de la seva presència el va envair.

   S’hi acostà, així i tot. Quan va ser prop de la vídua, una bafarada del seu perfum li va arribar com una remor de temps passats.

    Li evocà somnis feliços que havia tingut i, sobretot, il·lusions —tantes, que ja ni les recordava. 

     —Soc amic del finat. M’he assabentat de la seva mort i he volgut acompanyar-los en aquest trist moment —va dir.

   —Ah… encantada… El seu amic és allà dins… si el vol veure —va respondre ella, mentre, girant-se, li donava l’espatlla i continuava la conversa amb el seu acompanyant.

     —No, no… Prefereixo recordar-lo com era —va murmurar, desconcertat pel poc cas rebut.

    Va acostar-se als fills. També a ells els dirigí unes paraules de condol, però tampoc obtingué cap resposta, ni tan sols un gest.

    Cada cop prenia més força aquella sensació estranya que l’havia envaït a l’entrada, era com si no formés part de tot allò que l’envoltava.

    Decebut, va buscar un racó on seure i acompanyar-los en el dol.

   El matí va passar sense cap més visita. El silenci de la sala sols era trencat, de tant en tant, pel xiu-xiu de la vídua i el seu amic.

    Amb la calma, no va trigar a adormir-se.

    A l’hora de dinar, la vídua, els fills i el nouvingut se’n van anar sense dir-li res.

    Es va quedar tot sol.

Veient-se sol, decidí apropar-se al fèretre, tot i haver rebutjat abans l’oferiment de la vídua.

Caminà pel passadís arrossegant els peus, com si tingués basarda de deixar el món dels vius i apropar-se al dels morts. Però s’ho havia pensat millor i cregué que calia tenir una darrera conversa amb el finat. Ell sabia que s’ho mereixia.

   En veure’l dins el taüt, amb aquell vestit que tant li agradava, blanc com la cera i amb els ulls definitivament closos, no va poder evitar un calfred.

   —Renoi… Quin panorama tenies a casa —va pensar—. I tu sense saber-ho. Quin desgavell… Mira que portar-lo a ell aquí. Quina barra! I del fill petit… Què en penses? Són clavats.

    Ara prenen sentit, coses que de vegades tu et preguntaves, però que no et volies contestar pensant que eren bajanades teves.

    Creus que podem fer-hi alguna cosa? Ja saps que pots comptar amb mi… Amb qui sinó, oi?

Va romandre en silenci davant del fèretre una bona estona.

    —Qui ens ho havia de dir, noi… Que un dia ens veuríem així —li va dir per acomiadar-se.

   En tornar cap a la sala, uns ocellets que hi havia en una olivera del pati, van emprendre el vol, atemorits, mentre l’amic del finat creuava el passadís.

    No van trigar a tornar la vídua amb els fills i el seu amic.

La tarda va anar avançant, i les visites d’última hora van començar a omplir la solitud del matí. Era divendres, i tothom tenia pressa de quedar bé abans del cap de setmana per poder volar lluny del dol.

    —No patiu pas, en Bru, des del cel us ho perdona —deia la vídua amb un somriure fals que no li costava gaire de fer—. Ja sabeu que era un tros de pa.

   L’arribada de l’oncle Feliu aportà una nota d’alegria inesperada. Grassonet i rialler, l’oncle va recórrer la sala amb el seu optimisme contagiós.

    Només arribar, besà la vídua i preguntà:

    —Com ha estat, Elisenda? Tan bé que se’l veia.

    —Un atac de cor... —va respondre ella amb un fil de veu forçat.

    —Mira que… volia telefonar-li ahir i no hi vaig pensar —va dir l’oncle—. Ara ja no té remei.

    —I això? —va dir la vídua.

    —Doncs… tenia dues coses per dir-li, una de bona i una altra de dolenta.

    —I quina era la bona? —va preguntar la vídua encuriosida.

    —Que li quedaven vint-i-quatre hores de vida —va dir l’oncle seriós.

    —I la dolenta? —va preguntar la vídua, desconcertada.

    —Disculpar-me perquè abans-d’ahir m’havia oblidat de trucar-li.

    —Mira que n’ets de ximple, oncle. Au ves —va dir la vídua, deixant a l’oncle Feliu plantat en mig de la sala.

    L’oncle va donar una ullada als assistents. Aliè a tothom, va veure l’amic del finat. S’hi va apropar.

    —I vós?, em sembleu conegut, però ara no caic qui sou —va dir-li.

    —Soc amic del finat.

    —Jo soc el seu oncle Feliu. I vós, com us dieu?

    —Bru.

    —Caram! Com el meu nebot, que al cel sigui —va respondre l’oncle, sorprès, mentre s’asseia al seu costat.

    —Ja us heu acomiadat d’ell? Si voleu… jo hi vaig ara.

S’havia fet fosc. Al carrer hi feia molt fred. La sala de vetlles estava plena de familiars i coneguts donant-li el condol a la vídua. Feien força xivarri.

    L’oncle i l’amic del finat van creuar el passadís que anava al túmul. Dins, la cridòria de la sala quedava esmorteïda.

    L’oncle es va aturar davant del fèretre. L’amic es va quedar al seu darrere.

    —Pobre Bru, quina mort més trista! —va dir l’oncle—. Ara que… ja prou trista que va ser la teva vida!

    —No ho sabeu pas —va dir l’amic.

    —Què en sabeu vós, de la vida d’en Bru?

    —Entre nosaltres no hi havia secrets —va contestar l’amic.

    —Voleu dir que entre el Bru… i vós, hi havia quelcom més que amistat. Caram…! Que amagat s’ho tenia.

   —No. I ara. No us enganyeu pas. Entre ell i jo no hi havia altra cosa que una bona amistat, que va durar mentre va viure. A mi se’m queixava de tots els seus patiments, que van ser molts. Es podria dir que jo era la seva consciència.

    Una forta rialla que venia de la sala de vetlles va interrompre la conversa.

    —Mira-la tu com riu… cony d’Elisenda —digué l’oncle. No té vergonya. Mira que presentar-se aquí amb el de la foto.

    —Amb el de la foto…? Quina foto? —va preguntar l’amic sorprès.

    —Si home, tothom l’ha vist. La foto de la vídua i el seu amic al Tibidabo, ella amb vestit de farbalans i ell vestit de torero, que diuen que ho és. El dia que el petit va fer la primera comunió, la foto va anar de taula en taula i va ser la rialla de tothom, mentre en Bru anava caçant mosques pel restaurant.

    L’amic del finat, es va quedar capcot amb les darreres paraules de l’oncle. A la sala de vetlles seguia el bullici.

    Acostant-se a l’oncle, li va dir:

    —Em faríeu un gran favor? He vist que la vídua confia en vós, a mi gairebé ni em coneix.

    —Què voleu que us faci?

    —En Bru, el vostre nebot, podia ser bo, però no era un ximple. Va patir tota la seva vida, amb resignació, les malifetes que li van fer tots plegats. Per aquelles coses que té el destí —aneu a saber per què— havia aconseguit una gran fortuna, que va mantenir fora de l’esguard de la seva família. A mi, em tenia molta confiança, i em va fer dipositari de les seves últimes voluntats. Em va demanar que, si un dia es moria, les fes arribar a la vídua i els fills.

    Com que soc un desconegut per ells i he vist que, tots plegats, són una mica beneits, tinc por que no se’m creguin.

   Al document que us donaré hi ha totes les condicions que han de complir perquè la fortuna els sigui lliurada, i també l’adreça del notari a qui s’han d’adreçar per reclamar-la, un cop les hagin complert.

    —Podeu comptar amb mi —va respondre l’oncle, sense poder dissimular la seva sorpresa.

    —Vindreu demà al funeral?

    —No hi podria faltar per res del món —va contestar l’amic— Ah! Us agrairé que sigueu discret de sobretot el que us he dit, i només ho feu públic davant de tothom, tan bon punt acabi el funeral.

El funeral se celebrà l’endemà amb la capella mig buida.

    La vídua i els fills eren a la primera fila. L’amic de la vídua es va asseure al costat del fill petit. L’oncle es va posar al banc del darrere. Abans d’asseure’s, va mirar la resta de bancs. Va veure en Bru sol, a l’última fila. Es van creuar una mirada còmplice.

La cerimònia va ser freda, sense pena ni glòria. Les úniques paraules sentides van ser les del sermó del capellà, de tantes vegades repetides.

    En acabar la cerimònia, es van emportar el mort. La vídua, el seu amic i els fills es disposaven a sortir, però l’oncle els va demanar que s’esperessin, puix li havien demanat que els fes arribar un document, de molt interès per ells, que calia que llegís davant de tothom. Abans de començar, va mirar cap a l’última fila. L’amic del finat ja no hi era.

En acabar-lo de llegir, la vídua va prendre l’escrit de les mans de l’oncle d’una arborada. Els fills i l’amic s’hi van apropar i junts van llegir-lo. El rostre de la vídua, mentre el llegia, va canviar del color blanc de la cera al color rogenc de l’avarícia.

    Se’n van anar corrents. 

    L’oncle es va quedar sol i pesarós al mig de la capella.

Passaren uns dies. Del tanatori van trucar a la vídua per demanar què volia fer amb les cendres. Les tenien a la seva disposició i no les havia anat a buscar. El temps havia passat de pressa. Complir una de les condicions del document no havia estat fàcil.

   Encara no eren les sis del matí. Era nit fosca. A la plaça del Tibidabo feia molt fred. Quan van arribar, ja hi era la televisió, que tant els havia costat de convèncer. Sorpresos, van veure que també una altra cadena, assabentada, no havia volgut perdre’s l’exclusiva.

    L’oncle ja els estava esperant.

   Les càmeres estaven a punt i els focus il·luminaven la barana del mirador. Des d’allà es veien les llums de la ciutat. Un vent glaçat bufava cap al mar.

   La vídua duia un abric de pells, comprat per l’ocasió. Els fills i el seu amic, que portava l’urna mortuòria, la seguien. Tots quatre, en processó, es van apropar a la barana. L’oncle es va quedar al darrere, encuriosit per veure com acabaria tot plegat.

   La vídua es va treure l’abric i el deixà penjat a la barana. Sota l’abric lluïa un vestit de farbalans. L’amic, deixant l’urna en mans d’un dels fills, es va encaixar el capell de torero i es va cenyir la jaqueta.

    Els fills, vestits de mariners com el dia de la primera comunió, portaven uns uniformes tan estrets que semblaven a punt de rebentar.

    Després d’entregar l’urna a la vídua, es van posar al seu costat. Ella i el torero van agafar-la a quatre mans i, a la de tres, van llençar les cendres al vent, que començava a bufar fort i se les va emportar cel enllà.

    De cop, el vent, girant cua, va tornar les cendres cap a la viuda, el torero i els mariners deixant-los galdosos. I d’un revolt se les va tornar a emportar per sobre el cel de la ciutat fins a arribar al mar.

   Mentre les cendres s’allunyaven, la vídua i els qui l’acompanyaven poc s’imaginaven que amb elles també se n’anava una altra cosa.

    Una rialla burleta va retrunyir en mig de les cendres.

    L’oncle, bocabadat, no es podia creure el que estava veient.

   Aquella mateixa tarda, la vídua, el torero i els fills van sortir del notari, capbaixos i avergonyits. Aquest els havia fet fora de males maneres, davant la insistència desesperada d’ells, reclamant l’herència d’en Bru.

  El notari no sabia ni de quina herència li estaven parlant, ni quines eren aquelles condicions que havien complert per aconseguir-la.

   L’oncle Feliu, del fred que va passar, gairebé s’hi queda. En la seva convalescència, delirant per la febre, li va venir al cap a qui li recordava en Bru, l’amic del finat… i ho va entendre tot.