La Caputxeta Vermella o no

   Un cop més, el llop, atrapat en una història que semblava escrita des de sempre, havia de trobar-se amb la Caputxeta Vermella. No li havien ensenyat altre manera de ser llop. Aquesta vegada, no obstant, se sentia una mica anguniejat.

   Distret i sorprès pel verd lluent del bosc aquell matí, passava l’estona sense creuar-se amb ella. I si no era ell qui havia de trobar la Caputxeta, sinó algú altre? I si el seu destí era una invenció, un relat que es repetia només perquè sempre ho havia fet així?

   No li va servir de gaire la conversa amb la noieta de caputxeta verda, que duia el dinar a la seva àvia. Al principi, el llop es va quedar parat: caputxeta verda? No era vermella? O potser mai no havia estat, i ell només la veia així perquè el seu cervell li deia que havia de ser-ho?

   La noieta li havia dit que ambdues feien camí juntes, però, que la Caputxeta Vermella tenia pressa i havia pres una drecera.

   El llop va seguir vagant pel bosc, rumiant encara què devia voler dir aquell oftalmòleg quan li va diagnosticar daltonisme. I si sempre s’havia equivocat de Caputxeta? Potser, al final, el seu encontre amb la Caputxeta Vermella no era tan inevitable com la història deia. Potser, al final, ell no era el llop que sempre havia cregut ser? I si, al final, el color que la història deia que era la Caputxeta tampoc ho era?